Blog  

Carrer versus casa

126
4-04-2020

Quin canvi mes radical ens ha portat aquest macabre personatge del COVID-19! Fins abans de la seva aparició en escena, la vida la vivíem i la vèiem al carrer; mentre que, suposo que no a mi sol, ens harem sentit a dir un munt de vegades allò de "no et caurà la casa a sobre, no!". I no cal dir, la queixa de tantes mares als seus: "això no és una pensió!" .

El carrer bullia de vida. Els viatges al treball, els qui passejaven, qui feia esport corrent, els qui badaven als aparadors o anaven de compres, els avis dels bancs del "si no fos", els talls i manifestacions de protesta, els "mercadillos", les festes majors, les aturades amb el veí, les passejades de la mascota, els serveis de neteja i els carters, els senesostre dels caixers, els patinets i bicis que et posaven en perill, els quioscs de diaris o flors... capítol a part són els vehicles. En voleu més de batibull i de plètora de vida? Mentre que a casa ja ens ho recorden moltes mares: la pensió!. Pares que tot just poden fer el petó als  fills a l’hora d’anar a dormir, televisió a cada habitació, marits anant al bar perquè no aguanten a casa, fills amb extraescolars a tota hora, mares angoixades per la doble feina de fora i de dins, parelles que amb prou feina s'aguanten... Si, ja sé que no és només això, però Déu n'hi do. 

D'entrada hi ha dues coses que aquesta realitat em fa veure. La primera és el fet que en la vida d'abans resultava que "mai no teníem temps", mentre que ara "les hores se'ns fan inacabables". És per pensar-hi! Podem aplicar a aquesta situació aquella frase de l'anunci del Amics de la gent gran, dient: "Mai vaig pensar que el pitjor del confinament fos la soledat". Si, ja sabem que, sortosament, hi ha moltes famílies que van trobant el seu pla B. Però també n'hi ha per als qui el confinament els és un infern, o que no saben fer altra cosa que avorrir-se i perdre el temps i les hores se'ls fan inacabables.. Ara bé, per a uns hi altres, el confinament hauria de ser ocasió per a saber gestionar la soledat, i en aquesta situació, la soledat compartida, ja que només aquesta ens pot enriquir el confinament domèstic.

I l'altre? A mi, d'infant i de jove, deien a la meva mare els qui em coneixien a l'escola o en les visites a parents i amics "que educat, i bon minyó és el seu fill", mentre que a casa era un dimoni. No és més general que el meu cas, això? Tots coneixem homes que al treball o en els grups d'amics són servicials, alegres i amables, mentre que a casa són autoritaris, sorruts i incapaços de parar taula. Bé, poso aquest cas perquè potser és el més habitual, però en alguna mesura diria que la cosa és bastant general. El confinament ha fet aflorar aquesta altra malaltia de la doble personalitat que estava latent. Aquest confinament pot portar a agreujar la part pitjor o afermar la millor. I diria que ja ho esta fent. Tant de bo sigui per a millor.


0.0
Des del confinament

No hi ha cap comentari de moment...

Deixar una resposta

El vostre correu electrònic no serà publicat.