Blog  

Deú discapacitat

618
29-02-2020

Que les persones amb una discapacitat intel·lectual important són també imatge de Déu no ho havia pensat mai fins que no vaig estar preparant un número de la revista  Galilea.153 que edita el CPL, que tractava justament sobre la litúrgia i les persones amb discapacitat. Això que a casa en tenim una, de persona així. Si és que és políticament correcte parlar-ne en aquests termes.

Perquè la veritat és que crec que està relacionat un fet amb l’altre: d’una banda, no reconèixer també en la tan humana discapacitat un tret de Déu; i de l’altra, el canvi continuat de denominació de “la cosa”, que fa que cada vegada que en parles t’hagis de preguntar si encertes la paraula.

Sembla ser que ara es parla de persones “amb diversitat funcional”. “Discapacitat”, “minusvalidesa”, per descomptat “deficiència” són paraules que es consideren pejoratives. Segurament ho són, sobretot si en comptes de parlar de persones amb “discapacitat” els convertim en “discapacitats”, com si el subjecte fos incapaç de res en cap àmbit. De fet a mi la manera que més m’agrada és reconèixer que tots tenim capacitats i discapacitats. Això sí, hi ha unes discapacitats que segurament són importants però que podem dissimular millor i n’hi ha unes altres que ens fa mal constatar que resulten invalidants per poder viure de forma autònoma. Aquest embolic terminològic no em sembla menor, perquè posa en evidència la dificultat que tots tenim per acceptar no només la diferència, sinó una desigualtat no sempre fàcil de revertir. És una forma de mal, o de patiment si voleu, que no lliga amb el nostre tan civilitzat mite de controlar-ho tot. Fins al punt que molta gent considera que una vida així no val la pena de ser viscuda. De fet encara hi ha una altra manera d’enfrontar aquesta mena de misteri de dolor, que és parlar d’aquestes persones idealitzant-les de forma embafadora, una mica flower power, amb tots els respectes, com si fossin una mena d’àngels.

¿Però viure de forma autònoma sempre i a tot arreu no és també un mite? De fet la fragilitat, la dependència mútues no tenen bona premsa, encara que la infantesa, la malaltia, els accidents, la vellesa, tossudament ens recorden que necessitem dels altres per viure. Enmig d’un cert individualisme narcisista, l’acollida -deixar-nos acollir mostrant la nostra vulnerabilitat- sempre ens costa. Mola més veure’ns com a salvadors del món que no pas com a “salvats” pels nostres veïns, com si hi perdéssim la dignitat.

Doncs aquesta és la discapacitat que jo crec que Déu va voler compartir. Quan veig Déu en la discapacitat, no hi veig tant la cara amable i afectuosa de la síndrome de Down (que també), sinó que hi veig la disposició per deixar-se estimar, acompanyar, conduir, curar, pels altres. En el cas del Fill de Déu, per uns altres amb moltes, moltíssimes discapacitats de tota mena. Però Déu no tem la incertesa i fa confiança.

0.0
Discapacitat dependència Nadal

No hi ha cap comentari de moment...

Escriviu un comentari

El vostre correu electrònic no serà publicat.