Blog  

Envellir

3609
7-05-2020

Finalment ha arribat: ja estic jubilat. Si en començar el confinament notava com el temps es ralentia, a partir d’ara molt més. Tot segueix el seu curs, però amb una cadència pausada, i potser més intensa. A partir d’aquí em pregunto si envellir pot ser això: viure amb una cadència pausada i intensa. En tot cas, aquest és el meu desig per a la meva vellesa.

Tanmateix, si miro al meu voltant veig que no tothom pot envellir igual. La mare té quasi 91 anys i Alzheimer. És en una residència i fa gairebé dos mesos que no podem anar a veure-la o a buscar-la per passejar. No ho entén i es fa uns tips de patir. Quan la truquem només pregunta per què no l’anem a veure. Si en circumstàncies normals et pot fer la mateixa pregunta quaranta vegades en tres minuts, li contestis el que li contestis, ara encara ho fa més. De vegades penso que és una sort que no es recordi de les coses: així no pateix. Però per altra banda, viure en un cicle de retorn constant, no sé si és millor que el patiment. O viure sense poder-te raonar, sense poder endreçar “la loca de la casa” de què parlava Santa Teresa, no sé si és desitjable.

La tieta en té 87 i comença el mateix camí que la mare. No té fills, i els nebots de vegades la tractem com si no fos una persona adulta, perquè pensem que se li en va el cap i que no és capaç de decidir per ella mateixa. Penso que potser encara no cal que decidim per ella. Perquè això la fa patir. Perquè se n’adona del que fem. Si de sempre s’havia distingit per veure el costat negatiu de les coses, a mesura que passen els anys aquesta tendència se li ha accentuat.

I ara fem un salt mortal amb pirueta. Josep R. té 93 anys. Havia estat professor universitari i havia ocupat molts llocs de responsabilitat al més alt nivell. El seu pas per la docència va coincidir amb el maig del 68, i això va fer que tanqués el seu pensament, potser espantat de la virulència dels seus estudiants. Després va seguir amb el seu tancament mental i vital, que va encomanar a l’organització que comandava. Gràcies a ell es va instaurar la por i la malfiança entre els intel·lectuals, perquè el nostre Josep actuava sense pietat per eradicar la dissidència. Fa set anys, en un gest del tot inusual, va renunciar a la seva responsabilitat de comandament i va demanar a l’organització que escollís un nou responsable. (Dic un nou responsable perquè en aquella organització els responsables només podien ser homes, ai las!). Josep R. va assegurar que no interferiria en la tasca del seu successor. Però no ha estat capaç. En aquests set anys ha sortit diverses vegades als mitjans de comunicació, amb les excuses més banals, per esmenar la plana al nou responsable de l’organització. Sembla que l’última atzagaiada serà la publicació d’unes memòries en que no deixa canya dreta: afirma que tothom li té mania, que el seu successor ho està destrossant tot i que la societat va pel camí del pedregar perquè accepta els matrimonis gais. Suposo que en Josep manté totes les seves facultats mentals. Però que trist que acabi la seva vida amb aquest pim-pam-pum.

Torno al començament per expressar un desig per a la meva vellesa. Que el temps segueixi transcorrent amb aquesta cadència pausada i intensa d’aquests últims mesos. Que sàpiga meravellar-me de les coses que em porti la vida cada dia. Que si perdo el cap tingui algú a prop que m’acompanyi, m’estimi i em contesti les mateixes preguntes les vegades que calgui. Que sempre sàpiga trobar el costat positiu de les coses i m’hi entretingui amb deler. I que mai mai consideri que el que ve després de mi és el diluvi. Que mai mai no escrigui unes memòries per intentar fer tornar les coses allà on jo crec que haurien d’estar, anys enrere.

En tot cas, gràcies, Senyor, de tot cor, per haver arribat fins aquí. T’espero al meu costat també d’ara en endavant. Amén.

0.0
Vida envellir josep r. alzheimer temps cadència jubilació memòries

No hi ha cap comentari de moment...

Escriviu un comentari

El vostre correu electrònic no serà publicat.