“La tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres ve del Senyor. Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial.» I havent sopat féu igualment amb la copa, tot dient: «Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que en beureu, feu això, que és el meu memorial.» Perquè cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquesta copa anuncieu la mort del Senyor fins que ell vingui.” (1Co 11,23-26)
De fet, la traducció catalana de la
Bíblia Interconfessional que he utilitzat parla del “meu memorial”, i la de la
Bíblia de Montserrat de “la meva commemoració”, però a mi em diu més “en
memòria meva”, com he posat al títol. Diuen els biblistes que és la narració
escrita més antiga de l’eucaristia, o del memorial del pa i del vi.
Avui parlo d’això arran del confinament
i de la supressió de les celebracions públiques de l’eucaristia a causa del
Coronavirus. Se’ns ha convidat a seguir les celebracions pels mitjans
telemàtics. Però no és el mateix. Us he de confessar que jo, amb una certa mala
consciència, quan segueixo les celebracions a distància, poso sobre la taula pa
i vi i “combrego”, o si ho voleu més herètic, “concelebro”.
M’ha tret un gran pes de sobre llegir
l’article de la Isabel Gómez Acebo el 28 de març a Religión Digital. (https://www.religiondigital.org/isabel_gomez_acebo/tiempos-nuevos-soluciones-nuevas_7_2217448242.html).
Va ser una de les primeres dones en estudiar la llicenciatura en Teologia i en
va ser professora a la Universitat de Comillas. També va ser fundadora de
l’Associació de Teòlogues Espanyoles. En aquest article diu que ella i el seu
marit, quan segueixen les celebracions de l’eucaristia a distància, posen pa i
vi sobre la taula i “combreguen”. Perquè, recorda que “és el món material, immers
en un oceà d’espiritualitat, el que podem tocar, assaborir, ensumar...que ens
fraternitza en Jesucrist i ens acosta als propers i als allunyats, als malalts
i als sans. Una cosa semblant al que va fer Theillard de Chardin quan va oferir
el món en la missa que va celebrar en el desert.”
No és el mateix fer d’espectador que
participar materialment en la celebració. Perquè Pau, en el fragment que
encapçala aquest post, no diu “Mireu-ho, per celebrar el meu memorial”, sinó
“Feu això”, que vol dir menjar i beure. I en fer-ho els catòlics creiem que estem
menjant el Cos i la Sang del Crist, anunciant “la mort del Senyor fins que ell
vingui”. La proximitat, la comunió que em dóna el fet de menjar i de beure, ben
materialment, no és comparable a la unió espiritual. Perquè, gràcies a Déu, som
persones de carn i sang, i no pas àngels eteris.
És per això que aquesta setmana he
enviat als meus germans i germanes d’ACGIL una proposta de pregària sobre les
set paraules de Jesús a la creu (que adjunto a aquest post) que acaba amb una
celebració eucarística. I els convido a que celebrin el memorial de Jesús tal
com ell ens va demanar, menjant pa i bevent vi, menjant el seu Cos i bevent la
seva Sang, siguin amb qui siguin, sols o acompanyats, segurament sense prevere.
L’altre dia deia que les crisis, si les
sabem aprofitar, serveixen per madurar, per créixer, com a persones i com a
societat. També com a comunitat eclesial. I això vol dir que som persones prou
madures com per recordar el Senyor fins que torni de la manera que ell ens va
dir. Perquè, de fet, enlloc no diu que per recordar-lo haguem d’esperar a que
sigui present un home “ordenat”. Oi?