Blog  

La pregunta del milió

86
5-04-2020

És evident que la pregunta que avui tots ens fem, amb molta preocupació és la de "quan s'acabarà això?". Ens arriben informacions tan contradictòries les unes de les altres! Segurament segons coneixements científics però potser també per altres interessos. Mirem anàlisis i estadístiques intentant trobar alguna pista que ens ajudi a besllumar alguna claror. Fins ara viatjàvem amb el GPS, els llums llargs i el dipòsit ple que ens marcaven la ruta i el destí, vèiem un bon tros del trajecte, i teníem assegurat el necessari per arribar-hi. D'un dia per l'altre el GPS ha perdut el nord, amb prou feines tenim els llums curts que només ens permeten veure el demà, i el dipòsit en marca la reserva.

Els grans encara recordem aquells temps en els que tot era definitiu; no ens plantejàvem els finals, tot era per sempre. El treball fins a la jubilació amb un bon "retiro"; el matrimoni "fins que la mort ens separi", la casa pairal de pares a fills... Tot això ja fa temps que s'ha anat acabant, però encara sabíem que quan se'ns acabava un tram de trajecte se'ns en obria un altre. Ara de cop ens trobem perduts, sospirem per arribar a demà.

Aquesta inseguretat i angoixa, segur que té moltes conseqüències. Deixo a banda les extraordinàriament positives que tots coneixem i a les quals ja m'he referit. Ara vull fixar-me en aquelles que ja no ho són tant i en què podem caure el comú dels mortals. Em refereixo a caure en la actitud de provisionalitat, amb diverses actituds que no ens ajuden gens. Ja en la vida ordinària i en coses de menys transcendència penso que fem l'experiència de la diferència d'interès que posem quan treballem per una cosa que sabem que ha de ser definitiva, o bé en el cas de saber que és provisional, quan aleshores ho deixem tot apuntalat o per sortir del pas. Ara podem perdre interès i esforç per la vida: treball, relacions i la mateixa cura personal.

L'altre perill, que ja estem veient, és que, atès que no veig el futur, vull assegurar al màxim el demà o demà passat. I dic que ho veiem en les lleixes buides dels supers, fins a extrems irracionals. O en la mateixa línia adoptar una actitud insolidària del "Campi qui pugui".

Veig que és el moment d'aprendre dels pobres. Per a ells tota la vida és d'una provisionalitat extrema, i per això saben viure cada moment i ocasió amb tota la profunditat, riquesa i agraïment com si fos definitiu. Doncs sí, en aquest moment en el qual els analistes de la societat constaten que un dels seus trets característics és la banalitat amb què tractem les coses més sèries, el confinament i els pobres ens han d'ajudar a valorar i prendre'ns seriosament cada cosa per petita que ens pugui semblar.

L'altra cosa que hauríem d'aprendre és que només sentint-nos tots embarcats en la mateixa barca arribarem a bon port, si remem tots i en la mateixa direcció.

0.0
Des del confinament

No hi ha cap comentari de moment...

Deixar una resposta

El vostre correu electrònic no serà publicat.