Blog  

Les relacions

244
1-04-2020

Aquests és un fet general practicat i reconegut per tots; s'han multiplicat les nostres trucades, whasapp, correus, fins al punt que sembla que hi ha perill de saturació d'aquests mitjans. Què ho fa i a què és deguda aquesta inflació de relacions en aquest moment? A més tan diverses!, dels més propers i que trobes més a faltar, o per les que tens més interès per saber com estan; d'aquells amb qui tens una relació més ocasional i ara en reps una trucada; aquells dels qui ets sents responsable ja que saps que l'esperen; aquells dels qui quan reps trucada et sap greu no haver-t'hi avançat; d'aquells que et sorprèn perquè mai no haguessis pensat que la rebries; dels propers d'amistat però llunyans en l'espai que en altres temps et reclamaven una paraula i ara aprofites per rescabalar...  i potser encara d'altres, però Déu n'hi do!

No ens ha de fer pensar? A mi sí, i molt. I començo pensant en mi que aquest fet posa davant meu tota aquesta multitud de relacions que tinc en temps de vida normal, i que les tens d'una manera d'allò més normal, cadascuna amb l'estil, el valor i la intensitat que ara es posa de manifest. Tots sabem que salut, llibertat, vista, benestar... no els valorem prou fins que els perdem. Doncs potser ara em passa el mateix amb les relacions, i em refereix a totes, no només aquelles que posaria les primeres, com són les de la amistat. Totes! Les més funcionals però imprescindibles, les menys valorades per mi o fins i tot molestes, però necessàries per l'altre, les més complicades o difícils però necessàries... Repeteixo, totes! Descobreixo ara, que potser totes elles eren més un adjectiu que el substantiu, és a dir, que la relació només era el continent on per rebre la amistat, el servei, la ajuda, reforçament de la meva identitat, omplir la meva soledat...

Aquest fet em confirma el que diu Antoni Bentuè quan parla de la ambigüitat de les relacions humanes. Ho visc en pròpia carn. Visc el fet de crear relacions com una tasca realment engrescadora i realitzadora quan ho assoleixo. Però reconec que no m'és gens fàcil: la por a l'altre, desconegut, superar l'utilitarisme, la por a perdre llibertat, temptació de ser selectiu...

Davant aquesta realitat tant rica i complexa sento la crida a no ser una persona amb relacions, sinó a ser una persona "relacional", que vol dir, que posa la relació com a substantiu. Ara descobreixo el sentit del que algú ha dit: per al creient cap trobament no és casual, cadascun, per insignificant, puntual o difícil que pugui semblar ens el posa Déu per alguna cosa. Des del dependent, el veí, el metge, el que et trepitja l'ull de poll, el qui et demana consell, aquell amb qui et trobes tan bé i amb qui et fa sentir malament, amb qui et sent superior i amb qui ets sent poca cosa...

Segurament que en aquest moment no podem donar l'abast al munt de trucades rebudes i les que fem. Potser, en el fons, amb tot el pugui tenir de positiu, també estem buscant en aquestes, una manera d'omplir la nostra soledat. Per això voldria fer-me el propòsit de sortir-ne més "relacional" per millorar en quantitat i i qualitat aquesta invasió de relacions i evitant que m'hagi creat anticossos.

0.0
relacions Des del confinament

No hi ha cap comentari de moment...

Escriviu un comentari

El vostre correu electrònic no serà publicat.