Camins de pau - Número 486  

“Jesús, el perfecte noviolent” (Gandhi)
Xavier Garí de Barbarà

Foc Nou

Mohandas K. Gandhi professava la religió hindú, heretada dels seus pares i del context cultural de la seva Índia natal. La seva mare era molt religiosa i tenia una profunda influència del jainisme, tradició espiritual que viu la noviolència fins a extrems incomprensibles a Occident. Els jainistes són identificats, per exemple, per portar una mena de tela blanca davant la boca i el nas per tal de no empassar-se involuntàriament cap petit insecte, inclús microorganismes invisibles, amb la intenció de no exercir la més mínima violència a ningú. Gandhi va heretar aquesta religiositat profunda de la seva mare, i els valors de la noviolència els va rebre també, en part, del jainisme. Quan algú s’apropava al Mahatma interessat en convertir-se a alguna religió, Gandhi mai feia proselitisme de l’hinduisme, sinó que convidava el seu interlocutor a tenir el coratge de buscar la Veritat pròpiament, més enllà de qualsevol proposta religiosa concreta. Gandhi no renunciava a la seva religió, ans al contrari, però tampoc tenia l’afany d’aconseguir conversions a l’hinduisme.

Pel que fa als seus fonaments noviolents, Gandhi admirava profundament la figura de Jesús i el cristianisme, si bé mai es va fer cristià per dos motius: primer, perquè era conscient de que totes les religions, viscudes de manera autèntica, porten a la mateixa Veritat; i en segon lloc, perquè acusava als cristians de profundes incoherències entre el seu Evangeli i les seves actituds i accions. Tot i així, reconeixia sempre que el Sermó de la Muntanya i la prèdica de les Benaurances van ser fundants en les seves conviccions noviolents, i es referia a Jesús de Natzaret com el “perfecte noviolent”. El líder hindú veia a la figura de Jesús a la creu com un home que complia amb tots els requisits de la noviolència: lliurar la seva vida, fer-ho perdonant als seus botxins, renunciant a tota reacció violenta i fent-ho amb la intenció de salvar la humanitat. Aquests condicionants, deia el Mahatma, fan de Jesús una figura autènticament noviolenta sota tots els punts de vista. Determinades esglésies i fidels cristians tenen una qüestió de fons pendent: contraposar aquest compromís inel·ludible de Jesús amb la justificació de la violència, el suport a la pena de mort o la defensa de la guerra justa. Els primers cristians van seguir escrupolosament els valors pacífics i noviolents, seguint el mestratge i l’estil personal de Jesús. Amb els segles l’Església romana ha anat distanciant-se d’aquests valors i avui només els Quàquers i els Mennonites, principalment, són els cristians pacifistes i noviolents per excel·lència. El catolicisme necessita d’una conversió urgent a aquests postulats originals dels primers cristians, i la tradició del Magisteri Catòlic per la Pau aval·laria una encíclica sobre la Noviolència que completés les que el Papa Francesc ha presentat fins ara.