La fe sota sospita - Número 485  

Prendre part sense por
Francesc Torralba

Foc NouComprometre’s és, en sentit estricte, contribuir, des del propi talent personal, a una causa més gran que el propi jo, a fer realitat un somni col·lectiu. És aportar el petit gra de sorra a l’obra comuna, vessar aquell do que solament jo puc donar des de la meva singularitat. S’oposa, doncs, a l’actitud individualista que solament vetlla per fer realitat els propis interessos i assolir els propis beneficis. Una persona compromesa posa el seu temps i les seves energies per assolir quelcom que beneficia tots.

En el cor de l’ètica del compromís, hi ha un missatge d’esperança; no una quimera buida, ni una il·lusió sense base real. Les il·lusions fantàstiques entusiasmen, però, al cap de poc, desencisen i, després del desencís, apareix el cinisme. El compromís es construeix sempre sobre el supòsit de l’esperança, sobre la idea tàcita que les coses poden canviar, millorar. Quan el compromís es frustra, ve la decepció i el cinisme. Aquesta lògica és, precisament, la que s’ha donat amb algunes de les grans utopies, suposadament alliberadores, forjades en el segle XIX que, en el segle XX, es van convertir en vertaders malsons per a milions d’éssers humans. El desencant de les utopies, però, no ha de conduir, necessàriament, al cinisme panxacontent; sinó que ha de ser l’ocasió per elaborar un discurs ètic i polític creïble, sobre bases raonables, amb aspiracions legítimes.

Comprometre’s és participar i participar és prendre part, és sentir-se part del Tot, consisteix en viure amb sintonia amb tot el que hi ha en el món. Prendre part és interessar-se per allò que no sóc jo, però també és voler aportar al conjunt el què brolla del meu jo.

Un error freqüent en el camí d’esdevenir un mateix és concebre l’autorealització al marge del món. La vocació no és una fuga; és la participació individual en el curs de la història. Cadascú ha de discernir, en el sagrari de la seva consciència, com i de quina manera ha de comprometre’s amb el món. Ningú no està legitimitat per jutjar els compromisos de l’altre, perquè ningú no coneix el sentit de la seva vocació, ni la intensitat que té. La vocació és, essencialment, compromís i el compromís és implicar-se en les causes humanes; no defugir mai de les responsabilitats i estar disposat a equivocar-se.

No hi ha causes perfectes, no hi ha institucions pures; no hi ha projectes immaculats. Esperar-los és absurd. El qui no es compromet fins que no arribi una causa d’aquesta naturalesa, mai no es comprometrà, perquè la puresa és aliena al món que vivim. El qui es compromet està disposat a entrar en el joc de grisos que és la història i a abandonar aquella mirada de superioritat intel·lectual que ho jutja tot des de la distància acadèmica.

Hi ha, però, encara un altre obstacle a la participació i, per tant, al compromís: l’individualisme. L’individualisme limita la participació en la mesura en què aïlla la persona, que es concebuda únicament com un individu concentrat en si mateix i sobre el seu propi bé, que es considera també aïlladament del bé dels altres i de la comunitat. És una expressió de miopia intel·lectual. El bé de l’individu es considera com si estigués en oposició o contradicció amb el bé dels altres, per això l’individualisme adopta una actitud defensiva.

Des d’aquest punt de vista, actuar amb els altres és una necessitat a la qual l’individu ha de sotmetre’s. Per a l’individualista, els altres són una font de limitació; pot fins i tot donar la impressió de què representen el pol oposat als seus interessos. Si forma una comunitat, només és per protegir el seu bé dels interessos dels altres. Un error freqüent en el camí de ser un mateix és interpretar el procés d’autorealització com un exercici solitari i aliè als altres, en viure únicament per a mi mateix. Això és, en sentit estricte, l’individualisme.

L’individualisme adquireix diferents formes i expressions, des de les més radicals a les més lleus. Porta implícita una negació i rebuig de la participació en el sentit que aquí defenso. Des de la consciència individualista, participar és perdre.

Una altra forma de negació de la participació individual és el totalitarisme que és una espècie d’individualisme invertit. En aquest cas, el jo es dissol, la unicitat es descompon i la persona esdevé una part del Tot, una anella de la gran cadena. En el Totalitarisme, la persona és el gran enemic, sobretot si la persona esdevé conscient de qui és i del seu projecte d’existència.

Contràriament al compromís, a la participació en la Gran Obra del Món, hi ha l’actitud evasiva, que es pot qualificar, seguint Martin Heidegger, d’una actitud no autèntica. L’evasió no és més que una retirada, de vegades per manifestar una protesta, però, fins i tot en aquest cas, li manca l’element de la participació. Com diu l’adagi popular, el qui està absent sempre s’equivoca. El qui es compromet, por fallar, però, en la mesura en què es compromet, està salvat; mentre que el qui s’evadeix, no pot fallar, certament, però la seva evasió és la màxima equivocació que ha comès.

La participació és l’essència de la comunitat, l’arrel de la vida democràtica. En el conformisme, un s’evadeix de l’oposició, mentre que en l’evasió un s’evadeix del conformisme, encara que això no signifiqui una vertadera oposició. L’evasió és un abandonament del procés de realització personal, una manera de llençar la tovallola.

Tot ésser humà és, per definició, un ésser sociable, està fet per viure en comunitat. Tota persona és capaç no solament de compartir la vida d’una comunitat, de ser i actuar juntament amb els altres, sinó també és capaç de participar en la humanitat dels altres. El compromís és interpretat, massa sovint, com una forma de negació de la llibertat, com un mode de complicar-se la vida. Certament, el qui es compromet, es complica la vida; però el qui es limita a fer el paper d’espectador, per no complicar-se-la; acaba perdent-la definitivament.

L’únic mode de fer real la vocació, d’exterioritzar el desig de realització que batega en el cor de tot ésser humà és a través del compromís històric. La concreció de la vocació dista de la vocació pura, experimentada en el si de la consciència, però la crida solament es fa efectiva i real si es concreta, si arrela en un context determinat i s’obre camí a través d’aquell context i de les institucions que coneix.