Pòrtic - Número 485  

Posant fre al racisme i la xenofòbia
Jordi Pacheco

Foc NouEs compleixen tres anys des que començaren a saltar les alarmes davant del creixent nombre de persones que, fugint de les guerres, la persecució i la misèria, trucaven a les portes de la Unió Europea. L’any 2015 va deixar un bon grapat d’imatges esfereïdores que encara perduren a la nostra memòria: des del naufragi de Lampedusa, en el qual van morir prop d’un miler de persones, fins a les terribles imatges d’Ailan Kurdi i altres infants que moriren ofegats mentre intentaven arribar a Grècia des de Turquia. Aquelles i altres situacions dantesques varen marcar l’inici oficial d’allò que es va començar a conèixer com la crisi del refugiats.

Tres anys i desenes de milers de morts i desapareguts més tard, la problemàtica persisteix tot i que amb diferents fesomies i circumstàncies. La política de control de fronteres de la UE, on creix de manera preocupant el suport a partits xenòfobs i d’extrema dreta, ha provocat la diversificació de rutes d’arribada al vell continent. De manera que durant els darrers temps s’ha vist reduït el nombre d’arribades a Itàlia i han crescut en nombre els qui intenten entrar a Espanya per la frontera sud. Allà precisament s’hi van desplaçar el passat estiu Pablo Casado i Albert Rivera, els líders dels partits PP i Ciudadanos, per deixar anar un seguit d’afirmacions d’allò més incendiàries. Amb una finalitat purament electoralista, van carregar contra la immigració irregular afirmant que calia evitar l’efecte crida que provocaria el fet de concedir papers a tothom. També van dir que l’arribada de «milions d’immigrants» podria comprometre l’estat del benestar, reforçant així la idea que els immigrants venen a competir pels recursos amb la població autòctona.

En un dels seus darrers assajos, Desconeguts a la porta de casa (Arcàdia, 2016), Zigmunt Bauman rescatava un conte d’Isop protagonitzat per llebres i granotes que resultava especialment útil per entendre l’animadversió cap a immigrants irregulars i refugiats. Explica aquell relat que les llebres vivien sempre temoroses de les altres bèsties, per les quals se sentien perseguides i assetjades. «N’hi havia prou amb que veiessin un sol animal aproximant-se a elles perquè sortissin fugint espantades». Un dia les llebres van veure acostar-se a un tropell de cavalls i van començar a fugir preses del pànic. Mentre corrien van arribar a un llac decidides a ofegar-s’hi abans de continuar vivint en «tan permanent estat de por». Però abans de llançar-se a l’aigua, van veure un grup de granotes que, al seu torn, s’havien sentit atemorides amb la seva arribada. De manera que les llebres van pensar que no estaven tan malament i van sentir un cert alleujament en veure que hi havia altres éssers que es trobaven en pitjor situació que elles. Heus aquí la moralitat d’aquesta faula.

Bauman equipara les llebres amb les capes més baixes de la societat, conformades pels «pobres en risc d’exclusió, els desheretats i els discriminats». Les granotes, per la seva banda, es corresponen amb els immigrants, els quals, pel fet de no tenir reconeguts ni tan sols els drets més fonamentals, es troben en una posició encara més desesperada.

Es diu que el feixisme a Europa no ha parat de créixer durant les darreres dècades. Potser és perquè cada cop més polítics europeus intenten infondre més por sobre les «llebres » a fi d’obtenir més suport a les urnes. Segons Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, «els partits d’ultradreta aprofiten la gran afluència de refugiats dels últims anys per reforçar el seu discurs xenòfob, encoratjar les pors i establir connexions entre refugiats, terroristes i delinqüents que estan calant en la societat europea. I això els està donant vigor, els està suposant augments en perspectives de vots i influència política sobre altres governs que es deixen arrossegar per aquestes tesis de rebuig a l’acollida de refugiats precisament per l’auge d’aquests partits xenòfobs».

Tanmateix, mentre es continuïn alimentant les circumstàncies que generen emigracions massives, la gent continuarà arribant a casa nostra. Cal no defallir en la lluita contra el racisme i la xenofòbia. Amb aquest propòsit, projectes com ara l’Espai Antiracista de Salt i Girona o Compartint el viatge, de Càrites, als quals hem volgut donar veu en aquestes pàgines, esdevenen imprescindibles.