Pòrtic - Número 487  

La prioritat han de ser les víctimes
Jordi Pacheco

Foc NouEscriu el filòsof i teòleg Francesc Torralba a l’article que el lector trobarà a les pàgines d’aquest número de Foc Nou que resulta desesperant contemplar la devastadora presència del mal en el món. I hi afegeix: “Quedo astorat, perplex, esmaperdut, quan contemplo la magnitud del mal que corroeix la història de la humanitat”. Certament, fa basarda considerar l’infinit rastre d’actes violents de tota mena que han marcat i continuaran marcant, mal que ens pesi, la història de la humanitat. I dins d’aquesta amalgama d’actes, potser no n’hi ha de més desesperants que aquells que atempten contra els éssers més vulnerables: el infants.

Si fem un cop d’ull a l’evolució històrica del maltractament infantil, veurem que es tracta d’un fenomen que es produeix des de temps immemorials. No en va, des de l’Observatori dels Drets de la Infància de la Generalitat s’afirma que, com a col·lectiu social, “la infància pot inscriure’s històricament en l’apartat de desafavorits, i la seva vulnerabilitat al llarg dels segles continua fent necessària una dedicació específica ponderada, una discriminació positiva”.

Però malgrat la creixent sensibilitat social i institucional vers aquest fenomen, lamentablement encara són moltes les amenaces que, en els temps actuals, planen sobre els més petits. Diu la dita que “pescar en aigua tèrbola a molts agrada”. El món en què vivim, marcat per la terrible confusió derivada de desastres com ara la fam o les guerres, és un espai absolutament favorable a les idees més abominables. Idees que, sovint, desemboquen en situacions que posen de manifest la vulnerabilitat dels infants.

L’abús sexual és una de les formes de maltractament infantil que més han donat a parlar durant els darrers anys. Com bé saben els lectors de Foc Nou, durant els dies previs al tancament d’aquest número hem assistit a un degoteig constant d’informacions relacionades amb presumptes abusos sexuals a menors per part d’alguns clergues vinculats amb el Bisbat de Girona, l’Arquebisbat de Tarragona i l’abadia de Santa Maria de Montserrat. Aquests casos han demostrat que l’Església catalana no és aliena a aquest fenomen que fins feia ben poc només havíem vist en altres llocs.

El sociòleg i periodista Robert Park va dir una vegada que “una cosa és el que lector creu que els diaris haurien de publicar i una altra és la que ell estaria disposat a llegir”. No podem negar que hi ha un considerable sector de la societat àvid per llegir notícies que tenen a veure amb abusos a menors comesos dins de l’àmbit de l’Església. I aquest és un fet que, al cap i a la fi, no ens hauria d’estranyar tenint en compte els dogmes sobre la sexualitat que es pregonen des del clergat. Però això ja s’ha dit potser massa vegades. Com també s’ha dit massa vegades que aquesta mena d’abusos es produeixen en molts altres àmbits de la societat més enllà dels eclesials. Aquests arguments, però, no eximeixen l’Església de la seva responsabilitat en l’encobriment sistemàtic de nombrosos casos d’abusos durant dècades. Perquè si bé, tal com afirma el periodista Jesús Bastante, l’Església no és un niu de pederastes, no es pot pas negar que durant molts anys ha fomentat una innegable cultura de l’encobriment.

En comunicats de premsa posteriors a les denúncies que s’han produït durant les darreres setmanes a Catalunya, les institucions implicades han demanat perdó i s’han reafirmat en la condemna més absoluta dels abusos sexuals comesos contra menors, al mateix temps que han expressat el seu total suport a les víctimes i la seva ferma voluntat d’actuar amb total transparència. Amb aquesta postura deixen clar que són conscients de la gravetat dels fets i de la necessitat de fer-hi front amb total transparència i serietat. Tal com ja va dir fa uns mesos el jesuïta Jaume Flaquer en aquestes pàgines, “l’Església com a institució no ha d’oblidar que la seva prioritat han de ser sempre les víctimes i que cal prendre mesures efectives perquè no se’n torni a produir ni una més»; mesures com ara les que proposa Albert Sáez en el present número d’aquesta revista.

Pel seu propi interès, l’Església hauria d’adoptar una actitud plenament proactiva davant d’aquests fets. I, per descomptat, també hauria de fer-ho per respecte a les víctimes i als catòlics honestos i fidels als valors evangèlics.