Què m'expliques? - Número 487  

Clericalisme, centralització i reforma
Jordi Valls

Foc NouEn el número anterior, acabava el meu article amb aquesta frase: “Amb aquestes reflexions espero haver contribuït al que demanava el papa Francesc en la seva “Carta al Poble de Déu” del 20 d’agost passat, en què deia: “imaginar una conversió de l’acció eclesial amb la participació activa de tots els integrants del Poble de Déu”. Avui voldria seguir imaginant amb tots vosaltres, amables lectors, aquesta conversió de l’acció eclesial.

Aquests darrers mesos, crec que no és agosarat dir que la majoria de les persones (començant pel mateix papa Francesc) que han escrit sobre la crisi actual de l’església catòlica creuen que una de les seves causes principals és el clericalisme. Com el podríem definir? Doncs com una estructura de poder en la qual un grup reduït d’homes (en aquest cas em refereixo només a individus del gènere masculí) ha acumulat una sèrie de privilegis, sabers i potestats sobre totes les persones que es declaren catòliques. Aquesta acumulació ha estat convenientment justificada al llarg de la història. Per una banda amb una interpretació exclusiva i decantada de les Escriptures. Dic exclusiva, perquè ells i només ells tenen el poder i el saber “necessaris” per interpretar “el sentit de les Escriptures”. La resta de persones, anomenades també “poble fidel”, no podem fer més que assentir. Perquè aquest grup d’homes, a més d’interpretar els designis divins de les Escriptures, també acaparen una sèrie de potestats: perdonar els pecats en nom de Déu, fer present el Cos i la Sang de Crist i administrar els altres “sagraments” o signes de l’amor misericordiós de la divinitat. Ras i curt: només ells saben quina és la voluntat de Déu i només ells poden administrar la bondat i l’amor de Déu a través dels sagraments.

Com hem arribat a aquesta acumulació de poder? Llegia un article magnífic de Massimo Faggioli, historiador i professor de teologia i estudis religiosos a la universitat Vilanova de Filadèlfia, titulat “Invertir el sentit: Clericalisme, centralització i reforma de l’Església: canviar-ne el sentit exigirà un canvi en el cor i en la cultura dels catòlics”, que explicava com l’Església ha “solucionat” cadascuna de les grans crisis que ha sofert amb més clericalisme i més centralització.

En posa com a exemple quan entre el segles XI i XIII l’Església malda per treure de les mans dels dirigents seculars els afers eclesiàstics, començant pel nomenament dels bisbes. És en aquesta època que el conclave esdevé el col·legi electoral del papa, en lloc de l’aristocràcia romana. I això va portar a la clericalització del cardenalat, sancionada més tard pel Dret Canònic, que limita als sacerdots (homes) la possibilitat de ser cardenals.

Segles més tard, al començament del segle XVI, Martí Luter desencadena una altra gran crisi, denunciant, per una banda, la corrupció eclesial i per altra banda atacant el sistema clerical i els seus fonaments teològics i jurídics. La reacció de Roma va ser el Concili de Trento, que, amb la reforma del clergat va aconseguir reduir la corrupció criticada per Luter, però que va suposar un grau més de clericalització i un grau més de centralització de l’Església. Així doncs, podríem afirmar amb Faggioli que l’Església, en el segon mil·leni ha elegit purificar-se acceptant la clericalització del poder i la centralització a Roma. Però avui la clericalització no és la solució, sinó més aviat el problema. I el mateix podem dir de la centralització. Perquè és difícil imaginar-se una església més clericalitzada o més centralitzada que la del segle actual.

Cal doncs que iniciem decididament el camí invers: de la centralització a la descentralització i de la clericalització a la sinodalitat. I la iniciativa ha de partir, com diu Teresa Forcades, des de la base. Però malauradament les esglésies locals encara estan comandades per homes poc avesats a caminar lliurement. Tanmateix, cal dir que cada dia són més els bisbes que gosen dir el que tothom sap, tant parlant del celibat obligatori, com dels ministeris ordenats, com de les parelles del mateix sexe.

També malauradament les bases fa anys que vivim en un lloc on d’altres ho decideixen tot i on et diuen què vol Déu en cada moment, que se’ns fa molt costa amunt iniciar cap moviment d’alliberament o d’emancipació. No esperem que vingui de Roma, ni de Sant Feliu. O ens movem o això s’acaba. Som-hi?